El cap de setmana no ha estat gens frugal, en l'àmbit del consum cultural.
He comprat el darrer disc de la Rosario, Parte de mi. No sóc fan de la Rosario. De fet, és el primer disc que li compro. I m'ha enamorat. I no pas perquè faci una versió en català de Paraules d'amor, no. És tot plegat. Arriba molt endins. Potser perquè som de la mateixa generació i el que és part d'ella també forma part de mi. He recuperat cançons que feia anys que no sentia. Recomano especialment Por tu ausencia, popularitzada a l'Estat espanyol el 1994 pel malaguanyat Manzanita sobre una cançó original de 1992 de l'argentina Sandra Mihanovich i destrossada l'any 2006 per Danza Invisible.
I he tornat a escoltar diverses vegades el darrer cd d'Estopa, Allenrock. A aquestes alçades ja deu haver quedat clar que m'agrada la rumba, oi? Si ara em truquéssiu al mòbil se sentiria la cançó que Estopa va fer per al darrer Eurobàsket, Showtime... De moment em quedo amb una cançó del cd en el més pur estil Estopa: Cuando amanece. Segurament l'aniré escoltant els propers dies i m'enamoraré d'alguna altra...
Pel que fa a la lectura, he acabat dos llibres: En perill d'extinció, on Pau Vidal recull 100 paraules o expressions que segons ell cal salvar, i amb qui no estic ben bé d'acord. En Pau Vidal no pot amagar que és de Barcelona i no deu haver anat gaire arreu a sentir parlar la resta de catalans, perquè altrament no entenc que consideri en perill de mort paraules que jo sento cada dia: fotimer, enguany, nyicris... Per no esmentar la superpopularitzada "cabòries!", però això ja són figues d'un altre paner. No m'ha agradat gens, tampoc, que acusi indirectament l'expresident Jordi Pujol de ser l'artífex de la mort de "xampany" en favor de "cava". Són dues coses diferents. Al Cèsar, el que és del Cèsar.
El segon llibre, una de les supervendres de l'any, El noi del pijama de ratlles, de John Boyne. M'ha agradat força. El final, sorprenent. Vas intuint que passarà alguna cosa, fas conjectures, supòsits, però jo, mai de mai no haguera imaginat el final que s'esdevé. D'una tendresa aclaparadora, la visió de la segona guerra mundial a través dels ulls d'un nen alemany de 9 anys i fill d'un alt comandament nazi.
I finalment, la pel·lícula. Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall. He tingut sort i l'he poguda veure en català! No diré gaire res de la trama perquè havent-se estrenat dijous passat al nostre país tampoc no és pas qüestió d'esgarriar la sorpresa a ningú. Però... previsible. Molt previsible. O potser sóc jo qui m'hauria de dedicar a escriure guions cinematogràfics, però m'he passat la pel·lícula anticipant-me mentalment a les suposades sorpreses i cops d'efecte i fins i tot a frases del diàleg. Tot i així, Indiana Jones és molt Indiana Jones, i he gaudit del film com tota la mainada que majoritàriament omplia la sala. A destacar alguna picada d'ullet per als més grans, com una referència plàstica a Marlon Brando i a les pel·lícules anteriors de la saga.
He comprat el darrer disc de la Rosario, Parte de mi. No sóc fan de la Rosario. De fet, és el primer disc que li compro. I m'ha enamorat. I no pas perquè faci una versió en català de Paraules d'amor, no. És tot plegat. Arriba molt endins. Potser perquè som de la mateixa generació i el que és part d'ella també forma part de mi. He recuperat cançons que feia anys que no sentia. Recomano especialment Por tu ausencia, popularitzada a l'Estat espanyol el 1994 pel malaguanyat Manzanita sobre una cançó original de 1992 de l'argentina Sandra Mihanovich i destrossada l'any 2006 per Danza Invisible.
I he tornat a escoltar diverses vegades el darrer cd d'Estopa, Allenrock. A aquestes alçades ja deu haver quedat clar que m'agrada la rumba, oi? Si ara em truquéssiu al mòbil se sentiria la cançó que Estopa va fer per al darrer Eurobàsket, Showtime... De moment em quedo amb una cançó del cd en el més pur estil Estopa: Cuando amanece. Segurament l'aniré escoltant els propers dies i m'enamoraré d'alguna altra...
Pel que fa a la lectura, he acabat dos llibres: En perill d'extinció, on Pau Vidal recull 100 paraules o expressions que segons ell cal salvar, i amb qui no estic ben bé d'acord. En Pau Vidal no pot amagar que és de Barcelona i no deu haver anat gaire arreu a sentir parlar la resta de catalans, perquè altrament no entenc que consideri en perill de mort paraules que jo sento cada dia: fotimer, enguany, nyicris... Per no esmentar la superpopularitzada "cabòries!", però això ja són figues d'un altre paner. No m'ha agradat gens, tampoc, que acusi indirectament l'expresident Jordi Pujol de ser l'artífex de la mort de "xampany" en favor de "cava". Són dues coses diferents. Al Cèsar, el que és del Cèsar.
El segon llibre, una de les supervendres de l'any, El noi del pijama de ratlles, de John Boyne. M'ha agradat força. El final, sorprenent. Vas intuint que passarà alguna cosa, fas conjectures, supòsits, però jo, mai de mai no haguera imaginat el final que s'esdevé. D'una tendresa aclaparadora, la visió de la segona guerra mundial a través dels ulls d'un nen alemany de 9 anys i fill d'un alt comandament nazi.
I finalment, la pel·lícula. Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall. He tingut sort i l'he poguda veure en català! No diré gaire res de la trama perquè havent-se estrenat dijous passat al nostre país tampoc no és pas qüestió d'esgarriar la sorpresa a ningú. Però... previsible. Molt previsible. O potser sóc jo qui m'hauria de dedicar a escriure guions cinematogràfics, però m'he passat la pel·lícula anticipant-me mentalment a les suposades sorpreses i cops d'efecte i fins i tot a frases del diàleg. Tot i així, Indiana Jones és molt Indiana Jones, i he gaudit del film com tota la mainada que majoritàriament omplia la sala. A destacar alguna picada d'ullet per als més grans, com una referència plàstica a Marlon Brando i a les pel·lícules anteriors de la saga.
