És curiós com d'una història concreta d'un llibre et pots quedar amb la menció lateral.
Anit vaig acabar 'El cuiner del dux', d'Elle Newmark. Una novel·la sobre les intrigues de poder a la cort veneciana de les darreries del segle XV, barrejades amb una mica d'alquímia. És una més de les nombroses novel·les històriques que d'uns anys ençà envaeixen l'oferta de novetats editorials. A mi sempre m'ha agradat la novel·la històrica, per tant, aquesta moda no em desagrada, però suposo que hi ha lectors que ja estan tips de noblesa, clergues, palaus, poder, traïció i un fifty-fifty d'història barrejada amb revista del cor.
La història del xef Ferrero i el seu aprenent Luciano no és ni millor ni pitjor que moltes altres, en canvi la petita història lateral que l'acompanya té el seu què.
El xef, un guardià del coneixement en la novel·la, en alguns moments fa unes reflexions sobre la religió, especialment sobre la religió cristiana, prou interessants.
La teoria sobre la no-mort de Jesús. Qui més qui menys, tots hem llegit o ens han explicat que quan Jesús ja estava crucificat va rebre aigua amb vinagre per apaivagar la set. La teoria de la no-mort de Jesús intueix que no era només aigua amb vinagre, sinó aigua amb vinagre i opi, a fi de alleugerir-li el patiment i portar-lo cap a un estat d'inconsciència que, des dels peus de la creu, aparentés la mort. Això hauria estat obra d'un soldat romà, suposadament seguidor secret de Jesús, el mateix soldat que va impedir que li trenquessin les cames per accelerar-li la mort -com als dos lladres crucificats amb ell- en clavar-li superficialment però amb tota intencionalitat una llança sota les costelles, per verificar-ne la suposada mort. De fet, la majoria dels crucificats morien després d'uns dies penjats a la creu i Jesús, segons els evangelis bíblics, va fer-ho només en tres hores. Això explicaria la seva resurrecció tres dies després de ser dipositat a la tomba: l'opi hauria fet la seva feina i el temps hauria guarit mínimament les ferides. Encara més: amb els antecedents històrics de semidéus pagans -i dic pagans per contraposició al déu cristià, no amb cap animus injuriandi- que morien i ressuscitaven al cap de tres dies, sempre pels voltants de l'equinocci de la primavera, podria haver estat una estratègia dels apòstols per protegir Jesús, qui després d'això hauria viscut una llarga vida que hauria acabat en mort natural.
Sobre la necessitat d'un déu. Per què totes les civilitzacions, des de l'inici dels temps, han necessitat un ésser superior? Per què l'agnosticisme no impera, fins i tot avui, en una societat tecnològicament tan avançada en què sembla que res no serà impossible, algun dia? Doncs perquè sempre cal alguna cosa o algú a qui demanar desitjos impossibles, algú que ofereixi consol davant la constatació d'aquests impossibles, algú a qui culpar quan aquests impossibles fan mal i a qui agrair quan l'impossibe esdevé possible, algú que amenaci amb recompensar o castigar amb relació a aquests impossibles i la seva consecució.
La incongruència de la mort del fill de Déu. Si el déu cristià és misericordiós per definició, si és el déu compassiu que tot ho perdona, perquè tortura i sacrifica el seu propi fill a fi de perdonar els pecats dels homes esdevenidors, pecats que fins i tot ni tan sols han estat comesos? No té cap sentit... llevat que altrament mancaria el punt de dramatisme present a totes les religions en què el sacrifici humà, la sang, el dolor, purifiquen i reparen els pecats i preparen per al perdó. Una estratègia primitiva i emotiva. Simplement i rasa.
Aquí us ho deixo. Matèria de reflexió per a qui vulgui. A mi, com a mínim, m'ocuparà un parell o tres d'hores googlejant sobre el tema.
(T'es venu de loin, Gilbert Bécaud, 1964)
Anit vaig acabar 'El cuiner del dux', d'Elle Newmark. Una novel·la sobre les intrigues de poder a la cort veneciana de les darreries del segle XV, barrejades amb una mica d'alquímia. És una més de les nombroses novel·les històriques que d'uns anys ençà envaeixen l'oferta de novetats editorials. A mi sempre m'ha agradat la novel·la històrica, per tant, aquesta moda no em desagrada, però suposo que hi ha lectors que ja estan tips de noblesa, clergues, palaus, poder, traïció i un fifty-fifty d'història barrejada amb revista del cor.
La història del xef Ferrero i el seu aprenent Luciano no és ni millor ni pitjor que moltes altres, en canvi la petita història lateral que l'acompanya té el seu què.
El xef, un guardià del coneixement en la novel·la, en alguns moments fa unes reflexions sobre la religió, especialment sobre la religió cristiana, prou interessants.
La teoria sobre la no-mort de Jesús. Qui més qui menys, tots hem llegit o ens han explicat que quan Jesús ja estava crucificat va rebre aigua amb vinagre per apaivagar la set. La teoria de la no-mort de Jesús intueix que no era només aigua amb vinagre, sinó aigua amb vinagre i opi, a fi de alleugerir-li el patiment i portar-lo cap a un estat d'inconsciència que, des dels peus de la creu, aparentés la mort. Això hauria estat obra d'un soldat romà, suposadament seguidor secret de Jesús, el mateix soldat que va impedir que li trenquessin les cames per accelerar-li la mort -com als dos lladres crucificats amb ell- en clavar-li superficialment però amb tota intencionalitat una llança sota les costelles, per verificar-ne la suposada mort. De fet, la majoria dels crucificats morien després d'uns dies penjats a la creu i Jesús, segons els evangelis bíblics, va fer-ho només en tres hores. Això explicaria la seva resurrecció tres dies després de ser dipositat a la tomba: l'opi hauria fet la seva feina i el temps hauria guarit mínimament les ferides. Encara més: amb els antecedents històrics de semidéus pagans -i dic pagans per contraposició al déu cristià, no amb cap animus injuriandi- que morien i ressuscitaven al cap de tres dies, sempre pels voltants de l'equinocci de la primavera, podria haver estat una estratègia dels apòstols per protegir Jesús, qui després d'això hauria viscut una llarga vida que hauria acabat en mort natural.
Sobre la necessitat d'un déu. Per què totes les civilitzacions, des de l'inici dels temps, han necessitat un ésser superior? Per què l'agnosticisme no impera, fins i tot avui, en una societat tecnològicament tan avançada en què sembla que res no serà impossible, algun dia? Doncs perquè sempre cal alguna cosa o algú a qui demanar desitjos impossibles, algú que ofereixi consol davant la constatació d'aquests impossibles, algú a qui culpar quan aquests impossibles fan mal i a qui agrair quan l'impossibe esdevé possible, algú que amenaci amb recompensar o castigar amb relació a aquests impossibles i la seva consecució.
La incongruència de la mort del fill de Déu. Si el déu cristià és misericordiós per definició, si és el déu compassiu que tot ho perdona, perquè tortura i sacrifica el seu propi fill a fi de perdonar els pecats dels homes esdevenidors, pecats que fins i tot ni tan sols han estat comesos? No té cap sentit... llevat que altrament mancaria el punt de dramatisme present a totes les religions en què el sacrifici humà, la sang, el dolor, purifiquen i reparen els pecats i preparen per al perdó. Una estratègia primitiva i emotiva. Simplement i rasa.
Aquí us ho deixo. Matèria de reflexió per a qui vulgui. A mi, com a mínim, m'ocuparà un parell o tres d'hores googlejant sobre el tema.
(T'es venu de loin, Gilbert Bécaud, 1964)
