Elkarrizketa

25 maig 2008

Listen, read, watch

El cap de setmana no ha estat gens frugal, en l'àmbit del consum cultural.

He comprat el darrer disc de la Rosario, Parte de mi. No sóc fan de la Rosario. De fet, és el primer disc que li compro. I m'ha enamorat. I no pas perquè faci una versió en català de Paraules d'amor, no. És tot plegat. Arriba molt endins. Potser perquè som de la mateixa generació i el que és part d'ella també forma part de mi. He recuperat cançons que feia anys que no sentia. Recomano especialment Por tu ausencia, popularitzada a l'Estat espanyol el 1994 pel malaguanyat Manzanita sobre una cançó original de 1992 de l'argentina Sandra Mihanovich i destrossada l'any 2006 per Danza Invisible.

I he tornat a escoltar diverses vegades el darrer cd d'Estopa, Allenrock. A aquestes alçades ja deu haver quedat clar que m'agrada la rumba, oi? Si ara em truquéssiu al mòbil se sentiria la cançó que Estopa va fer per al darrer Eurobàsket, Showtime... De moment em quedo amb una cançó del cd en el més pur estil Estopa: Cuando amanece. Segurament l'aniré escoltant els propers dies i m'enamoraré d'alguna altra...

Pel que fa a la lectura, he acabat dos llibres: En perill d'extinció, on Pau Vidal recull 100 paraules o expressions que segons ell cal salvar, i amb qui no estic ben bé d'acord. En Pau Vidal no pot amagar que és de Barcelona i no deu haver anat gaire arreu a sentir parlar la resta de catalans, perquè altrament no entenc que consideri en perill de mort paraules que jo sento cada dia: fotimer, enguany, nyicris... Per no esmentar la superpopularitzada "cabòries!", però això ja són figues d'un altre paner. No m'ha agradat gens, tampoc, que acusi indirectament l'expresident Jordi Pujol de ser l'artífex de la mort de "xampany" en favor de "cava". Són dues coses diferents. Al Cèsar, el que és del Cèsar.

El segon llibre, una de les supervendres de l'any, El noi del pijama de ratlles, de John Boyne. M'ha agradat força. El final, sorprenent. Vas intuint que passarà alguna cosa, fas conjectures, supòsits, però jo, mai de mai no haguera imaginat el final que s'esdevé. D'una tendresa aclaparadora, la visió de la segona guerra mundial a través dels ulls d'un nen alemany de 9 anys i fill d'un alt comandament nazi.

I finalment, la pel·lícula. Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall. He tingut sort i l'he poguda veure en català! No diré gaire res de la trama perquè havent-se estrenat dijous passat al nostre país tampoc no és pas qüestió d'esgarriar la sorpresa a ningú. Però... previsible. Molt previsible. O potser sóc jo qui m'hauria de dedicar a escriure guions cinematogràfics, però m'he passat la pel·lícula anticipant-me mentalment a les suposades sorpreses i cops d'efecte i fins i tot a frases del diàleg. Tot i així, Indiana Jones és molt Indiana Jones, i he gaudit del film com tota la mainada que majoritàriament omplia la sala. A destacar alguna picada d'ullet per als més grans, com una referència plàstica a Marlon Brando i a les pel·lícules anteriors de la saga.

24 maig 2008

Gustos i disgustos

Podeu llegir el meu darrer post al bloc de l'EDP: Gustos i disgustos.
(All you need is love, The Beatles, 1967)

17 abril 2008

Mandra

Fa gairebé un mes que no escric al bloc. Fa molts dies que no em connecto al twitter. Astènia primaveral o mandra pura i dura?
A veure si la cançó m'anima...
(Sabor de amor, Danza invisible, 1982)

19 març 2008

El Meme d'Enjut@ Mojamut@

L'Anna Cabanyas em passa aquest meme i com que és el primer que fa no li faré el lleig de no respondre'l.

Veu en off> Quantes hores al dia passes connectat/da a Internet?

Enjut@> De dilluns a divendres, si compto les hores laborals i les hores que hi passo a casa estudiants, twittejant, facebookant, navegant, etc., diria que 16. Els caps de setmana una mica menys, no gaire menys.

Veu en Off> Quants comptes de correu tens?

Enjut@> El de la feina, el de la universitat on estudio, el de Mac, el de Wanadoo amb un parell d’àlias, un parell d’Eresmas que ja no toco mai, un de Tinet al qual ja no sabria accedir, un d’Emporion.net que tampoc sé on para, un Gmail, una parell de Yahoo… em sembla que no me’n deixo cap.

Veu en off> De quantes xarxes social ets?

Enjut@> Facebook. Em sembla que és l’única cosa que es pot definir pròpiament com a xarxa social, de tot el que hi ha als meus marcadors.

Veu en off> Quin mitjà t’agrada més per expressar-te el bloc, el wiki, flickr o twitter?

Enjut@> Tot té el seu moment i la seva utilitat. Per al gaudi d’escriure, el bloc; per la immediatesa de la comunicació, el twitter. La wiki no la utilitzo i el flickr tampoc.

Veu en off> A quantes dones blocaires conneixes personalment?

Enjut@> No sóc gens feminista però aquesta pregunta em nego a respondre-la, per absurda i fins i tot humiliant.

Veu en off> A quantes dones blocaires llegeixes habitualment?

Enjut@> El mateix que abans.

Veu en off afegida per mi > Mac o pc?

Enjut@> Mac per decisió pròpia, pc per imperatiu legal.

Li passo el meme a en Ricard Vaqué (a veure si així actualitza), a l'Eduard Batlle i a la Trina Milan.

(El Chiki Chiki, Rodolfo Chikilicuatre, 2008) (m'agrada que vagi a Eurovisió: a veure si serveix perquè la resta d'estats de la UE no ens posin tantes pegues a l'hora de reivindicar que Catalonia is not Spain).

10 març 2008

Oído, cocina?

  1. ZP haurà de començar a plantejar-se molt seriosament que sense els vots dels socialistes de Catalunya no seria president. A casa seva diuen “es de bien nacidos ser agradecidos”. Veurem si això es tradueix només en un agraïment en clau de partit a Montilla i companyia o ho fa extensiu a tot el votant socialista català i a allò que aquests representen, inclosos, i molt especialment, els que no pertanyen al sector dels barons socialistes del Baix Llobregat.
  2. ERC haurà de començar a pensar si li convé continuar formant part d’un govern tripartit en què s’ha demostrat que el peix gros s’està menjant el petit. El PSC ha pujat i els seus dos socis de govern, ERC i IC-EV, han baixat escandalosament. Fagocitosi política.
  3. El PSC, que ara podria tenir grup propi a Madrid, haurà de demostrar si realment és el PSC o si és el PSOE a Catalunya. Ara té una oportunitat perfecte per aclarir les coses. Encara més, potser podria oferir aixopluc en una mena de “Grup Tripartit” als seus companys a Catalunya d’ERC i IC-EV, ara que han quedat sense grup propi, no?
  4. Rajoy té les hores comptades. Com deia aquest matí un dels comentaristes de RAC1, només està esperant saber qui li clava la punyalada mortal (Tu quoque, Brute, fili mi).
  5. CiU ha aguantat i fins i tot ha millorat sensiblement els resultats. Però no n’hi ha prou. Haurà de fer també un exercici d’autocrítica i reflexió interna molt important i urgent si vol tornar a ser alguna cosa. Avui per avui, amb tot el dolor que em produeix escriure-ho, no és decisiva enlloc.

(I don't like mondays, Boomtown Rats, 1979)

PD I Girona l'única circumpscripció sense diputat del PP! Visca els gironins!

08 març 2008

Reflexions entorn al Dia Internacional de la Dona Treballadora

ELS ORÍGENS

A principi del segle XX moltes dones van començar a treballar a les fàbriques en unes condicions molt dures: jornades laborals llarguíssimes, de dotze hores o més, i per uns salaris molt inferiors que els homes per la mateixa feina. Amb la progressiva incorporació de més dones al món laboral s'anava evidenciant que la seva situació era injusta, i poc a poc es van començar a organitzar.
El 1857 es va convocar una incipient manifestació d'obreres de la indústria tèxtil a la ciutat de Nova York com a protesta per les condicions de treball miserables que patien.
50 anys més tard, el 5 de març de 1908, a la mateixa ciutat de Nova York va començar una vaga d'obreres de la indústria tèxtil que reclamaven igualtat de salaris, reducció de la jornada laboral a 10 hores i reconeixement del permís d'alletament. Una de les protestes va tenir lloc a la Sirtwoot Cotton. Era el dia 8 de març i les treballadores es van tancar dins la fàbrica per reclamar una reducció de la jornada laboral a 10 hores. El propietari de la fàbrica va decidir calar foc a l'edifici per fer-les sortir d'allà dins. Van morir cremades -assassinades- més de 100 treballadores.
El 1909 es va celebrar per primera vegada el dia de la dona treballadora, als EUA, per iniciativa del Partit Socialista d'Amèrica.
El 1911 a Europa més d'un milió d'homes i dones van participar en diverses manifestacions en què es reclamava la igualtat per a la dona.
Finalment, l'any 1975 les Nacions Unides van declarar el 8 de març Dia Internacional de la DonaTreballadora.
El color lila va ser adoptat com a color insígnia d'aquest moviment pro-alliberament de la dona treballadora en memòria d'aquelles dones que van morir en la fàbrica tèxtil, ja que era el color de les teles que estaven teixint el dia que van morir.
El Dia de la Dona Treballadora, com l'Onze de Setembre, és una commemoració, no una celebració, perquè ens recorda un fet molt desgraciat que no s'hauria de repetir mai. És una jornada de reflexió sobre el llarg camí que han hagut de recórrer les dones per assolir el reconeixement dels seus drets. La mort d'aquelles dones, però, va donar peu a la resta de les dones del món a prendre iniciatives per tal de ser tractades amb respecte i igualtat.

LA REFLEXIÓ

El dia 8 de març, doncs, se celebra el Dia Internacional de la Dona Treballadora, en record de les dones que van morir tancades en aquella fàbrica mentre reivindicaven un salari equiparat al dels homes, una jornada laboral de 10 hores i el permís necessari per alletar els seus fills.
El sol fet que hagi d'existir aquest "dia" és fefaent que la dona no ocupa, encara, el lloc que li correspon en aquesta societat -a banda de problemes molt més greus que es donen en societats molt més repressives que la nostra.
De fet, potser l'esdeveniment més rellevant del segle XX no va ser la bomba atòmica, ni la investigació genètica, sinó la incorporació de la dona al món actiu i racional, és a dir, al món laboral, polític, artístic, filosòfic etc., àmbits en què se'ls havia negat la presència, sistemàticament i històricament, i en els quals se la considerava incapacitada fins aleshores.
Molts anys de lluita feminista per fer prendre consciència, a homes i dones, de la injusta condició a què es veia sotmès el sexe femení. I després de tanta lluita, les dones continuem atrapades en dos paranys: el de la consideració personal i el de la societat , que s'han aprofitat d'aquesta lluita en detriment dels drets de les dones.
Des que naixem que aprenem a funcionar amb esquemes de poder: en les relacions humanes sempre hi ha una personalitat dominant i una o més personalitats dominades; en els grups sempre hi ha un líder que dirigeix i que resta llibertat a la resta del grup pel que fa a les seves decisions. La misogínia -la por a les dones- de bona part del sexe masculí, especialment d'aquell que assumeix aquest lideratge, ha forjat una imatge de les dones molt allunyada de la realitat global -irracional, manipuladora, excessivament emocional, frívola...-, imatge que s'ha transmès i petrificat a través de la premsa, de la literatura, del cinema, de la música...
Així, encara avui una dona ha de donar proves constants de la seva intel·ligència, del seu equilibri emocional, de la seva independència, de les seves capacitats actives i racionals.
Pel que fa a l'abús que la societat ha fet de la situació de la dona, només cal anar uns anys enrere i recordar com la dona que treballava fora de casa era una mala esposa i una mare desnaturalitzada, ja que la seva feina natural era tenir cura de la casa i la família; avui, la dona que no treballa fora de casa és una inútil que viu del sou del seu home, ja que avui la feina de la mestressa de casa no "existeix": rentar, planxar, fregar, escombrar, cuinar, la pols, els llits, els nens, els avis, etc., és una tasca que no es té en compte, en part perquè "la fan els electrodomèstics", i en qualsevol cas, totalment menyspreada. I les dones que treballem fora de casa, sistemàticament i majoritària, ens veiem obligades a assumir les dues feines: la de fora de casa i aquesta altra que s'ha deixat de considerar com a tal. L'alliberament de la dona ens ha convertit en treballadores multitasca.
Actualment vivim en un món on tothom ha de treballar per viure. Parlar del "dret a treballar" ja no té sentit, ja que el fet de treballar s'ha convertit en un deure ineludible. Per tant, la lluita feminista, que ha defensat el treball de la dona per sobre de tot, ha abocat moltes dones a treballs en condicions miserables, en l'economia submergida, a desenvolupar activitats mecàniques i totalment avorrides.
No sembla pas una gran conquesta, oi? Des d'aquest punt de vista, la lluita feminista dins un sistema capitalista ha portat directament a l'explotació econòmica de la dona i a una interpretació errònia del progrés, ja que el fet que una dona avui pugui ser militar, per exemple, no és cap avenç social per a la dona. És més: la dona continua fent un treball gratuït i, a sobre, no valorat, treballi o no fora de casa, i fora de casa massa sovint encara no es valora la seva feina, des d'un punt de vista de prestigi professional i reconeixement econòmic, de la mateixa manera que si la mateixa feina la fa un home.
En definitiva, el que no ha quallat encara és que els homes i les dones som diferents, sí, però tenim les mateixes capacitats, desenvolupades cadascuna i en cada cas en major o menor grau. I aquest major o menor grau de desenvolupament d'una o altra qualitat es dóna en ambdós sexes, no exclusivament entre home i dona.
No hem de continuar de cap manera per la via de la lluita feminista radical, que no ens ha portat enlloc més que a treure més castanyes del foc a la societat. I tampoc no hauríem d'acceptar més engrunes de commiseració masculina traduïdes en programes de suport a la creació d'empreses per part de dones, dies de la dona treballadora, associacions de dones de tota índole... Ens hem de fer valer pel que som i pel que podem fer: moltes coses. Algunes, molt poques, potser no. Però els homes tampoc no en poden fer d'altres.
El món és divers i diversa és la naturalesa humana. Acceptem que som diferents, homes de dones, dones de dones, homes d'homes. I que cadascú té dret a trobar el seu punt just de realització personal, de reconeixement professional, d'equilibri laboral i econòmic. Igualtat, amb el punt de diversitat que dóna sentit a tot plegat. Al cap i a la fi, sempre s'ha dit que la mare naturalesa és sàvia...
(Woman, John Lennon, 1980)

Les formacions polítiques al Senat per les comarques gironines (i V)

Pels pèls acabo aquesta minisèrie abans del dia D. Les quatre darreres formacions polítiques que presenten candidatures al senat a les comarques gironines.
Convergència i Unió. A aquestes alçades del bloc, suposo que qualsevol persona que llegeixi Elkarrizketa sap que són "els meus". Si més no, la primera meitat. El seu programa electoral és fet pensant en les persones, pensant en una Catalunya millor; possibilista, això sí, en la tònica de CiU. Crítica? I tant, encara que sigui la meva opció. L'eslògan "Respectaran Catalunya". Crec que cau en allò que s'ha retret tant a CiU: no té la patent de Catalunya; no pot intentar monopolitzar la defensa i l'estimació per la nostra terra.
Just a sota de CiU hi ha Por un mundo más justo. Té nom de concurs reality-show, no? La web, molt "friqui". Un personatge fictici anomenat Forrest Pum, una mena de rap chill out que va cantant l'ideari... No els veig gaire futur. I no dic que no sigui lloable lluitar per un món més just i perquè s'acabi la pobresa, però segurament no és la fórmula adequada.
Tot seguit, Els Verds - Alternativa Verda, que no són Els Verds que van amb IC i que a algunes demarcacions, com a Girona, gràcies al pacte de l'Entesa Catalana de Progrés no tenen candidatura al Senat. Aquests són uns altres verds, que semblen sortits de la màquina del temps i aterren al segle XXI provinents dels anys 70. Si no, no s'explica que el seu lema de campanya sigui "Per una Catalunya sense nuclears i lliure de transgènics". Em fan gràcia, aquesta gent. No volen nuclears, no volen parcs eòlics que malmetin el paisatge, volen l'abandonament dels combustibles fòssils... I com farem venir el gas natural de qui sap on, que aquí no en tenim prou? En bicicleta?
I per acabar, la Democracia Nacional. Són els de "los españoles primero". Està clar que amb aquesta gent, els catalans no ens salvem. El primer punt del seu decàleg és reformar la Constitució per mantenir la unitat de l'Estat espanyol, i tot seguit, sortir de l'OTAN. No val la pena continuar. Hi ha una dada, però, prou curiosa. Diuen que són el tercer partit que rep més visites a la web, després de PSOE i PP, segons el buscador Alexia (de fet, es refereixen a Alexa). No sé com deuen haver parametritzat la recerca perquè els doni aquest resultat.
I aquí acabo, amb ràbia i dolor solidari amb la família d'Isaías Carrasco, i amb la crida que ara més que mai cal anar, demà, a dipositar el vot a l'urna. Perquè no tornin aquells que durant molts anys no ens van permetre d'anar-hi, a votar. I perquè cap assassí pugui dir que el nostre no-vot és el nostre suport a la seva barbàrie.
(Libertad sin ira, Jarcha, 1976)